Gil de Roma

Gil de Roma

Nom original	(fr) Gilles de Rome
Biografia
Naixement	c. 1243 Roma
Mort	22 desembre 1316 (72/73 anys) Avinyó
Arquebisbe catòlic maig 1295 (Gregorià) – ← Simon de Beaulieu – Raynaud de La Porte → Diòcesi: arquebisbat de Bourges
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Formació	Universitat de París
Activitat
Camp de treball	Teologia i filosofia medieval
Ocupació	filòsof, sacerdot catòlic, escriptor, teòleg
Professors	Tomàs d'Aquino
Alumnes	Jaume de Viterbo
Orde religiós	Orde de Sant Agustí
Consagració	Bonifaci VIII
Obra
Obres destacables (1279) De regimine principum (en) (1303) De ecclesiastica potestate (en) (1316) Theoremata de esse et essentia (en) (1316) Quaestiones super Metaphysicam (en) (1316) De renunciatione papae (en) (1316) Quodlibet (en) (1316) Super Sententias (en) (1316) De potentia domini pape (en) (1316) De formatione corporis humani in utero (en) (1316) Super rhetoricorum (en) (1316) De erroribus philosophorum (en) (1316) Sermons (en) (1316) Sententia de bona fortuna (en) (1316) Defensorium seu correctorium (en) (1316) De differentia rhetoricae, ethicae et politicae (en) (1316) Theoremata de corpore Christi (en)
Família
Família	Família Colonna

Gil de Roma, Egidi de Roma, Egidi Romà o Egidio Colonna^[1] (llatí: Ægidius Romanus (1243-1316) va ser un escriptor, filòsof i teòleg eremita agustí, considerat com el fundador de la primitiva escola agustiniana i especialitzat en lògica. Va ser alumne de Tomàs d'Aquino. Va ser arquebisbe de Bourges.

Va ser el primer agustí a ingressar al claustre de la Universitat de París.

Pensament polític

Gil de Roma, a més de desenvolupar una teologia, va reflexionar sobre la monarquia a partir dels textos d'Aristòtil, especialment l'obra Política. En la seva obra De regimine principum (1292) –dedicada a Felip el Bell– reflexiona en el caràcter natural de la sociabilitat humana fins a arribar a l'organització política més complexa. Més que proposar un origen de la societat, descriu les formes en què això podria realitzar-se (desenvolupament de comunitats més petites, consens dels habitants d'un determinat lloc, acció d'un tirà). Defensa a la monarquia com el millor sistema i, desviant-se del pensament aristotèlic, sosté que el rei ni tan sols està obligat a complir la llei positiva.

Més endavant, i en ple conflicte del rei de França amb el papa Bonifaci VIII, publica De ecclesiastica potestate on reflexiona no ja a partir d'una base aristotèlica sinó més aviat agustiniana canviant «civitas» per «regnum» i desenvolupant una eclesiologia nova de base monàrquica però aplicat a l'Església i sobretot al Papa, a qui tots han de sotmetre's: nulli sunt sub Christo rectore, nisi sint sub summo pontifice.

Obres

Després del comentari obligat al Liber de causis i a les sentències de Pere Llombard (treballs exigit per les universitats per a concedir els títols corresponents), escriví:

• Theoremata de corpore Christi (abans de 1277)
• De gradibus formarum (1277-1278)
• Theoremata de esse et essentia (1278-1280)
• Quaestiones disputatae de esse et essentia (1285-1286)
• De erroribus philosophorum
• De regimine principum (1292)
• De ecclesiastica sive summi pontificis potestate (1301)

Referències

Bibliografia

• Enciclopèdia GER, «Egidio Romano»^{[Enllaç no actiu]}.
• Leonardo Sileo - Fabio Zanatta, "I maestri di teologia della seconda metà del Duecento" a Storia della Teologia nel Medioevo, vol. III: La teologia delle scuole, PIEMME, Casale Monferrato 1996, p. 102-103
• Giuseppe Santonastaso, Il pensiero politico di Egidio Romano, Firenze, La Nuova Italia 1939